Carta de Galilei a Castelli (21.12.1613)
Carta de Galileu Galilei a Benedetto Castelli, a Pisa
Florència, 21 de desembre del 1613
Molt reverend Pare i Senyor meu,
Ahir em va venir a veure el senyor Niccolò Arrighetti, que em donà noves de la Vostra Paternitat, les quals vaig rebre amb gran goig, en sentir quelcom del qual jo no tenia cap dubte, és a dir, la gran satisfacció que vós doneu a aquesta universitat, tant pel que fa als superintendents, com als mateixos professors i als alumnes de totes les nacions; l'aplaudiment dels quals no ha fet créixer en contra vostra el nombre de rivals, com sol passar entre aquells que són de semblant feina, sinó que els ha reduït a poquíssims; i encara aquests pocs hauran de calmar-se, si no volen que l'esmentada emulació, que sovint sol merèixer títol de virtut, degeneri i canviï el seu nom pel d'afecció censurable i finalment perjudicial més per a aquells que la manifesten que per a cap altra persona. Però la meva major satisfacció fou la de sentir-vos explicar els raonaments que vàreu tenir ocasió, gràcies a la gran benevolència de ses Alteses Sereníssimes, de desenrotllar a la seva taula i de continuar després a la cambra de la Sereníssima Senyora, essent-hi fins i tot presents el Gran Duc i la Sereníssima Arxiduquessa, i els Il·lustríssims i Excel·lentíssims Senyors Antonio i Paolo Giordano i d'altres molt excel·lents filòsofs. ¿I quin favor més gran podeu desitjar que veure les Seves Alteses mateixes de discórrer amb goig vora vostra, veure com us exposen dubtes, com n'escolten les solucions i com finalment resten satisfetes per les respostes de la vostra Paternitat?
Quant a les coses que vós em dieu i que m'han estat referides pel senyor Arrighetti, m'han proporcionat l'ocasió de tornar a considerar alguns aspectes, en general pel que fa al fet d'adduir les Sagrades Escriptures en discussions sobre fets de la natura i, en particular, sobre els versicles de Josuè, que us han estat proposats, en contradicció amb la mobilitat de la Terra i l'estabilitat del Sol, per la Gran Duquessa Mare, amb algunes rèpliques de la Sereníssima Arxiduquessa.
Quant a la primera pregunta genèrica de la Sereníssima Senyora, em sembla que us ser proposada prudentíssimament per ella i concedit i establert per la Vostra Paternitat que la Sagrada Escriptura no pot mai mentir ni equivocar-se, i que els seus continguts són d'una absoluta i inviolable veritat. Jo hi hauria afegit solament que, tot i que l'Escriptura no pot equivocar-se, bé podria potser errar-se algun dels seus intèrprets i comentadors, de diferents maneres: entre les quals n'hi ha una de gravíssima i freqüentíssima, i és quan hom vol quedar-se sempre en el significat literal de les paraules, ja que aleshores apareixen no tan sols diverses contradiccions, sinó també greus heretgies i fins i tot blasfèmies; així doncs, seria necessari de donar a Déu peus i mans i ulls, a més d'afeccions corporals i humanes, com l'ira, el penediment, l'odi i també potser l'oblit de les coses passades i el descobriment de les futures. En conseqüència, així com a les Sagrades Escriptures hi ha molts versicles que, pel que fa al sentit propi de les paraules, presenten un aspecte diferent de la veritat, però que hi han estat posades per tal d'adaptar-se a la incapacitat del poble pla, així cal que, per a aquells pocs que mereixen de ser separats del populatxo, els savis comentaristes n'expliquin el veritable significat i n'indiquin els motius pels quals han estat dits amb aquelles paraules.
Establert, doncs, que l'Escriptura en molts versicles pot i ha de necessitar sovint explicacions diferents de l'aparent significat de les paraules, em sembla que, en les discussions sobre la naturalesa, s'hi hauria de recórrer en darrera instància: perquè, procedint de Déu tant la Sagrada Escriptura com la natura —aquella com revelació de l'Esperit Sant i aquesta com a observantíssima executora de les ordres de Déu— i partint de la base que les Escriptures, per tal d'acomodar-se a la comprensió de la majoria, diuen coses diferents, en l'aspecte i quant al significat de les paraules, de la veritat absoluta, i, al contrari, sent la naturalesa inexorable i immutable i ben despreocupada que les seves recòndites raons i modes de fer siguin o no siguin comprensibles a la capacitat dels homes, motiu pel qual la natura no transgredeix mai els límits de les lleis que li han estat imposats, sembla, doncs, que els fenòmens de la naturalesa que l'assenyada experiència ens posa davant dels ulls o que les demostracions necessàries ens evidencien, no haurien de cap manera de ser posats en dubte per versicles de l'Escriptura que tinguessin en les paraules diferent aparença, ja que no tots els mots de l'Escriptura estan lligats a obligacions tan rígides com els fenòmens de la naturalesa. En efecte, si per aquest sol motiu, per tal d'acomodar-se a la capacitat de la gent grossera i indisciplinada, l'Escriptura no s'ha estat d'enfosquir els seus principalíssims dogmes, atribuint fins i tot al mateix Déu condicions ben llunyanes i contràries a la seva essència, ¿qui podrà afirmar concloentment que l'Escriptura, deixant de banda l'esmentat motiu, en parlar també de la Terra o del Sol o de qualsevol altra criatura haurà triat de contenir-se, amb tot el rigor, dins dels limitats i restringits significats de les paraules? I sobretot quan hom diu d'aquestes criatures coses ben allunyades de la interpretació primera dels Sagrats Mots, coses que, dites i referides amb la veritat nua i palesa, haurien més aviat perjudicat la intenció primària i haurien fet esdevenir la gent grossera més contumaç a la persuasió dels articles que fan referència a la salvació!
Tenint present això, i sent a més evident que dues veritats no poden mai contradir-se, és labor dels doctes intèrprets el procurar de trobar el sentit veritable dels sagrats versicles, per tal que concordin amb les conclusions de la natura, de les quals estem ja segurs per l'evidència dels sentits o per les demostracions necessàries. En efecte, sent, com he dit, que les Escriptures, tot i ser dictades per l'Esperit, admeten per les esmentades raons en molts versicles interpretacions allunyades del sentit literal, i a més, no podent nosaltres assegurar que tots els intèrprets parlin inspirats divinament, creuria que seria prudent de no permetre a qualsevol persona de comprometre els versicles de la Sagrada Escriptura i d'obligar-los, en un cert sentit, a sostenir com a veritables algunes conclusions sobre la natura que algun cop els sentits o les raons demostratives i necessàries ens pogut manifestar tot el contrari.
I qui voldrà posar límits a l'enginy humà? Qui voldrà afirmar que ja se sap tot el que hi ha de cognoscible en el món? És per això que, exceptuant els articles que fan referència a la salvació i a l'establiment de la fe —contra la solidesa dels quals no hi ha perill que pugui sorgir algun cop doctrina vàlida i eficaç—, seria potser un òptim consell de no afegir-ne d'altres sense cap necessitat; i si així s'esdevingués, ¿quin desordre tan gran no fóra d'afegir-ne a demanda de persones que, deixant de banda el fet que nosaltres no sabem si parlen inspirades per virtut celestial, veiem clarament que no posseeixen aquella intel·ligència que seria necessària no tan sols per rebatre, sinó per comprendre, les demostracions que fan servir les subtilíssimes ciències per confirmar algunes de les seves conclusions?
Jo creia que l'autoritat de les Sagrades Lletres tenia com a únic objectiu persuadir els homes d'aquells articles i proposicions que, sent necessaris per a la seva salvació i superant qualsevol raonament humà, no podien ser-nos creïbles per altra ciència ni per altre mitjà que no fos la paraula del mateix Esperit Sant. Però, que el propi Déu, que ens ha dotat de sentits, de do de paraula i d'intel·ligència, hagi volgut, postposant-ne el seu ús, donar-nos amb d'altres mitjans els coneixements que podem aconseguir per aquells sentits i capacitats, no penso que sigui necessari de creure-ho; sobretot en aquelles ciències, de les quals una mínima part i en conclusions esparses pot llegir-se en l'Escriptura; ben bé és aquest el cas de l'astronomia, de la qual hi ha tan poca menció que ni tan sols trobem anomenats els planetes. Però, si els primers escriptors sagrats haguessin hagut la intenció de persuadir el poble sobre la disposició i moviment dels cossos celestes, no n'haurien parlat tan poc; que és com si no fos res en comparació de les infinites, altíssimes i admirables conclusions que conté l'esmentada ciència.
Vegi, doncs, la Vostra Paternitat com, si no vaig errat, actuen desordenadament aquells que en les discussions sobre la natura, en aspectes que no són directament de Fide, presenten com a argument inicial versicles de l'Escriptura, ben sovint malentesos per ells. Però, si aquests individus creuen realment de posseir el veritable significat d'aquell versicle particular de l'Escriptura i, en conseqüència, estan ben segurs de tenir l'absoluta veritat de la qüestió que volen disputar, voldria que em diguessin després senzillament si consideren un gran avantatge de tenir amb ells aquell que, en una disputa sobre la natura, ha de sostenir la veritat, sobre aquell que ha de sostenir el que és fals? Sé que em respondran que sí; i que aquell que sosté la part vertadera podrà adduir mil experiències i mil demostracions necessàries per a la seva part, i que l'altre no pot al·legar sinó sofismes, paralogismes i fal·làcies. Però si ells, mantenint-se dins els límits de la natura i no fent servir altres armes que les filosòfiques, saben d'ésser molt superiors a l'adversari, ¿per què, en venir després a la confrontació, utilitzen de seguida una arma inevitable i tremenda, que amb la seva sola vista atemoreix el més destre i expert campió?
Però, si he de dir la veritat, jo crec que són ells els primers atemorits i que, sentint-se incapaços de resistir els assalts de l'adversari, intenten la manera de no deixar-lo apropar-se. Però, ja que —com he dit suara— aquell que posseeix la veritat té un gran avantatge sobre l'adversari i ja que és impossible que dues veritats es contradiguin, no hem de témer els assalts que qualsevol ens faci, sempre que se'ns doni ocasió de parlar i de ser escoltats per persones competents i no alterades superbament per les pròpies passions i interessos.
Per confirmar el que he dit, consideraré ara els versicles de Josuè, mitjançant els quals Vós vàreu fer a les alteses Sereníssimes tres afirmacions. I n'agafo la tercera, que vàreu argüir com a meva, tal com veritablement és, però hi afegeixo d'altres consideracions, que no crec pas haver-vos dit abans.
Així doncs, admès i concedit de moment a l'adversari que les paraules del text sagrat s'han de prendre en sentit literal, és a dir que Déu pels precs de Josuè va fer deturar-se el Sol, va prolongar el dia i que aquest fet obtingué la victòria; però, tot demanant que se'ns atorguin les mateixes oportunitats, de manera que l'adversari no pugui vantar-se de lligar-me, a mi, i en canvi de deixar-se ell lliure per poder alterar o canviar el significat de les paraules, afirmo que aquests versicles ens mostren manifestament la falsedat i impossibilitat del sistema del món aristotèlic i ptolemaic, i ben al contrari s'adiuen perfectament amb el copernicà.
I, d'entrada, pregunto a l'adversari si sap amb quins moviments es mou el Sol. Si ho sap, haurà de respondre'm que té dos moviments, és a dir, el moviment anual de ponent vers llevant, i el moviment diürn, a l'inrevés, de llevant a ponent.
En conseqüència, després li pregunto si aquests dos moviments, tan diversos i quasi contraris entre ells, pertanyen al Sol i li són igualment propis? Li serà forçós de respondre'm que no, que un de sol li és propi i particular, és a dir, el moviment anual, i l'altre no és pas seu sinó de cel altíssim, és a dir, del primer mòbil, el qual s'emporta amb ell el Sol i les altres planetes i també l'esfera estelada, tot obligant-los a fer una volta a l'entorn de la Terra en 24 hores, amb un moviment, com he dit, quasi contrari al seu natural i propi.
Arribo ara a la tercera pregunta i li demano amb quin d'aquests dos moviments el Sol produeix el dia i la nit, és a dir si ho fa amb el propi moviment o bé amb el del primer mòbil? Haurà de respondre que el dia i la nit són efectes del moviment del primer mòbil, i que del moviment del propi Sol depenen no el dia i la nit, sinó les diverses estacions i l'any mateix. Ara bé, si el dia depèn no del moviment del Sol, sinó del moviment del primer mòbil, qui no veu que per prolongar el dia cal aturar el primer mòbil i no el Sol? Així doncs, qualsevol persona que conegui aquests principis elementals d'astronomia sap que si Déu hagués deturat el moviment del Sol, en comptes de prolongar el dia l'hauria escurçat i fet més breu, perquè, en ser el moviment del Sol contrari a la rotació diürna, com més es mogués el Sol vers orient, més es retardaria el seu curs cap a occident; i disminuint o anul·lant el moviment del Sol, en ben poc temps arribaria a l'ocàs. Aquest fenomen es veu clarament en la Lluna, la qual fa la seva rotació diürna en relació al Sol més lenta com més superi la velocitat solar. Sent, doncs, absolutament impossible en el sistema de Ptolemeu i d'Aristòtil aturar el moviment del Sol i allargar el dia, tal com afirma la Sagrada Escriptura que es va esdevenir, així doncs, o bé cal dir que els moviments no estan ordenats tal com vol Ptolemeu, o bé cal alterar el sentit de les paraules i dir que, quan l'Escriptura diu que Déu va aturar el Sol, volia dir que va deturar el primer mòbil, però que per adaptar-se a la capacitat d'aquella gent que amb prou feines podien comprendre el sorgir i el pondre's del Sol, va dir el contrari del que hauria dit si s'hagués adreçat a homes intel·ligents.
Afegeixi-s'hi que no és creïble que Déu aturés solament el Sol, tot deixant córrer les altres esferes, perquè sense cap necessitat hauria alterat i canviat tot l'ordre, els aspectes i les disposicions de les altres estrelles en relació al Sol i pertorbat en gran manera tot el curs de la natura; en canvi, és ben creïble que Déu va parar tot el sistema de les esferes celestes, les quals després del temps d'aturada, van retornar ordenadament a les seves activitats sense cap confusió ni alteració.
Però, perquè estem ja convençuts que no s'ha d'alterar el sentit de les paraules del text, ens caldrà recórrer a un altre sistema del món i veure si el sentit literal de les paraules concorda sense entrebancs, tal com veritablement ens adonarem que s'esdevé.
Havent, doncs, descobert i demostrat raonadament que el globus del Sol gira sobre ell mateix, tot fent una rotació sencera aproximadament en un mes solar, en el mateix sentit en què es fan la resta de rotacions celestes, i sent, a més molt probable i racional que el Sol, en tant que instrument i ministre màxim de la natura, quasi cor del món, doni no solament llum, tal com fa de forma manifesta, sinó també moviment a tots els planetes que giren entorn seu. Si, segons la hipòtesi de Copèrnic, atribuïm a la Terra principalment la rotació diürna, qui no veu que per deturar tot el sistema, i així allargar sense alterar gens la resta de recíproques relacions dels planetes, l'espai i el temps de la il·luminació diürna, n'hi hagué prou d'aturar el Sol, tal com diuen expressament les paraules del text sagrat? Heus ací, doncs, la manera amb què, sense introduir cap confusió entre les diferents parts del món i sense alteració de les paraules de l'Escriptura, es pot, pel fet d'aturar el Sol, allargar el dia a la Terra.
He escrit molt més del que les meves indisposicions em consenten; acabo, però, declarant-me el seu servidor; li beso les mans, tot desitjant-li que Nostre Senyor li concedeixi bones festes i tota la felicitat.
Florència, el 21 de desembre del 1613
Florència, 21 de desembre del 1613
Molt reverend Pare i Senyor meu,
Ahir em va venir a veure el senyor Niccolò Arrighetti, que em donà noves de la Vostra Paternitat, les quals vaig rebre amb gran goig, en sentir quelcom del qual jo no tenia cap dubte, és a dir, la gran satisfacció que vós doneu a aquesta universitat, tant pel que fa als superintendents, com als mateixos professors i als alumnes de totes les nacions; l'aplaudiment dels quals no ha fet créixer en contra vostra el nombre de rivals, com sol passar entre aquells que són de semblant feina, sinó que els ha reduït a poquíssims; i encara aquests pocs hauran de calmar-se, si no volen que l'esmentada emulació, que sovint sol merèixer títol de virtut, degeneri i canviï el seu nom pel d'afecció censurable i finalment perjudicial més per a aquells que la manifesten que per a cap altra persona. Però la meva major satisfacció fou la de sentir-vos explicar els raonaments que vàreu tenir ocasió, gràcies a la gran benevolència de ses Alteses Sereníssimes, de desenrotllar a la seva taula i de continuar després a la cambra de la Sereníssima Senyora, essent-hi fins i tot presents el Gran Duc i la Sereníssima Arxiduquessa, i els Il·lustríssims i Excel·lentíssims Senyors Antonio i Paolo Giordano i d'altres molt excel·lents filòsofs. ¿I quin favor més gran podeu desitjar que veure les Seves Alteses mateixes de discórrer amb goig vora vostra, veure com us exposen dubtes, com n'escolten les solucions i com finalment resten satisfetes per les respostes de la vostra Paternitat?
Quant a les coses que vós em dieu i que m'han estat referides pel senyor Arrighetti, m'han proporcionat l'ocasió de tornar a considerar alguns aspectes, en general pel que fa al fet d'adduir les Sagrades Escriptures en discussions sobre fets de la natura i, en particular, sobre els versicles de Josuè, que us han estat proposats, en contradicció amb la mobilitat de la Terra i l'estabilitat del Sol, per la Gran Duquessa Mare, amb algunes rèpliques de la Sereníssima Arxiduquessa.
Quant a la primera pregunta genèrica de la Sereníssima Senyora, em sembla que us ser proposada prudentíssimament per ella i concedit i establert per la Vostra Paternitat que la Sagrada Escriptura no pot mai mentir ni equivocar-se, i que els seus continguts són d'una absoluta i inviolable veritat. Jo hi hauria afegit solament que, tot i que l'Escriptura no pot equivocar-se, bé podria potser errar-se algun dels seus intèrprets i comentadors, de diferents maneres: entre les quals n'hi ha una de gravíssima i freqüentíssima, i és quan hom vol quedar-se sempre en el significat literal de les paraules, ja que aleshores apareixen no tan sols diverses contradiccions, sinó també greus heretgies i fins i tot blasfèmies; així doncs, seria necessari de donar a Déu peus i mans i ulls, a més d'afeccions corporals i humanes, com l'ira, el penediment, l'odi i també potser l'oblit de les coses passades i el descobriment de les futures. En conseqüència, així com a les Sagrades Escriptures hi ha molts versicles que, pel que fa al sentit propi de les paraules, presenten un aspecte diferent de la veritat, però que hi han estat posades per tal d'adaptar-se a la incapacitat del poble pla, així cal que, per a aquells pocs que mereixen de ser separats del populatxo, els savis comentaristes n'expliquin el veritable significat i n'indiquin els motius pels quals han estat dits amb aquelles paraules.
Establert, doncs, que l'Escriptura en molts versicles pot i ha de necessitar sovint explicacions diferents de l'aparent significat de les paraules, em sembla que, en les discussions sobre la naturalesa, s'hi hauria de recórrer en darrera instància: perquè, procedint de Déu tant la Sagrada Escriptura com la natura —aquella com revelació de l'Esperit Sant i aquesta com a observantíssima executora de les ordres de Déu— i partint de la base que les Escriptures, per tal d'acomodar-se a la comprensió de la majoria, diuen coses diferents, en l'aspecte i quant al significat de les paraules, de la veritat absoluta, i, al contrari, sent la naturalesa inexorable i immutable i ben despreocupada que les seves recòndites raons i modes de fer siguin o no siguin comprensibles a la capacitat dels homes, motiu pel qual la natura no transgredeix mai els límits de les lleis que li han estat imposats, sembla, doncs, que els fenòmens de la naturalesa que l'assenyada experiència ens posa davant dels ulls o que les demostracions necessàries ens evidencien, no haurien de cap manera de ser posats en dubte per versicles de l'Escriptura que tinguessin en les paraules diferent aparença, ja que no tots els mots de l'Escriptura estan lligats a obligacions tan rígides com els fenòmens de la naturalesa. En efecte, si per aquest sol motiu, per tal d'acomodar-se a la capacitat de la gent grossera i indisciplinada, l'Escriptura no s'ha estat d'enfosquir els seus principalíssims dogmes, atribuint fins i tot al mateix Déu condicions ben llunyanes i contràries a la seva essència, ¿qui podrà afirmar concloentment que l'Escriptura, deixant de banda l'esmentat motiu, en parlar també de la Terra o del Sol o de qualsevol altra criatura haurà triat de contenir-se, amb tot el rigor, dins dels limitats i restringits significats de les paraules? I sobretot quan hom diu d'aquestes criatures coses ben allunyades de la interpretació primera dels Sagrats Mots, coses que, dites i referides amb la veritat nua i palesa, haurien més aviat perjudicat la intenció primària i haurien fet esdevenir la gent grossera més contumaç a la persuasió dels articles que fan referència a la salvació!
Tenint present això, i sent a més evident que dues veritats no poden mai contradir-se, és labor dels doctes intèrprets el procurar de trobar el sentit veritable dels sagrats versicles, per tal que concordin amb les conclusions de la natura, de les quals estem ja segurs per l'evidència dels sentits o per les demostracions necessàries. En efecte, sent, com he dit, que les Escriptures, tot i ser dictades per l'Esperit, admeten per les esmentades raons en molts versicles interpretacions allunyades del sentit literal, i a més, no podent nosaltres assegurar que tots els intèrprets parlin inspirats divinament, creuria que seria prudent de no permetre a qualsevol persona de comprometre els versicles de la Sagrada Escriptura i d'obligar-los, en un cert sentit, a sostenir com a veritables algunes conclusions sobre la natura que algun cop els sentits o les raons demostratives i necessàries ens pogut manifestar tot el contrari.
I qui voldrà posar límits a l'enginy humà? Qui voldrà afirmar que ja se sap tot el que hi ha de cognoscible en el món? És per això que, exceptuant els articles que fan referència a la salvació i a l'establiment de la fe —contra la solidesa dels quals no hi ha perill que pugui sorgir algun cop doctrina vàlida i eficaç—, seria potser un òptim consell de no afegir-ne d'altres sense cap necessitat; i si així s'esdevingués, ¿quin desordre tan gran no fóra d'afegir-ne a demanda de persones que, deixant de banda el fet que nosaltres no sabem si parlen inspirades per virtut celestial, veiem clarament que no posseeixen aquella intel·ligència que seria necessària no tan sols per rebatre, sinó per comprendre, les demostracions que fan servir les subtilíssimes ciències per confirmar algunes de les seves conclusions?
Jo creia que l'autoritat de les Sagrades Lletres tenia com a únic objectiu persuadir els homes d'aquells articles i proposicions que, sent necessaris per a la seva salvació i superant qualsevol raonament humà, no podien ser-nos creïbles per altra ciència ni per altre mitjà que no fos la paraula del mateix Esperit Sant. Però, que el propi Déu, que ens ha dotat de sentits, de do de paraula i d'intel·ligència, hagi volgut, postposant-ne el seu ús, donar-nos amb d'altres mitjans els coneixements que podem aconseguir per aquells sentits i capacitats, no penso que sigui necessari de creure-ho; sobretot en aquelles ciències, de les quals una mínima part i en conclusions esparses pot llegir-se en l'Escriptura; ben bé és aquest el cas de l'astronomia, de la qual hi ha tan poca menció que ni tan sols trobem anomenats els planetes. Però, si els primers escriptors sagrats haguessin hagut la intenció de persuadir el poble sobre la disposició i moviment dels cossos celestes, no n'haurien parlat tan poc; que és com si no fos res en comparació de les infinites, altíssimes i admirables conclusions que conté l'esmentada ciència.
Vegi, doncs, la Vostra Paternitat com, si no vaig errat, actuen desordenadament aquells que en les discussions sobre la natura, en aspectes que no són directament de Fide, presenten com a argument inicial versicles de l'Escriptura, ben sovint malentesos per ells. Però, si aquests individus creuen realment de posseir el veritable significat d'aquell versicle particular de l'Escriptura i, en conseqüència, estan ben segurs de tenir l'absoluta veritat de la qüestió que volen disputar, voldria que em diguessin després senzillament si consideren un gran avantatge de tenir amb ells aquell que, en una disputa sobre la natura, ha de sostenir la veritat, sobre aquell que ha de sostenir el que és fals? Sé que em respondran que sí; i que aquell que sosté la part vertadera podrà adduir mil experiències i mil demostracions necessàries per a la seva part, i que l'altre no pot al·legar sinó sofismes, paralogismes i fal·làcies. Però si ells, mantenint-se dins els límits de la natura i no fent servir altres armes que les filosòfiques, saben d'ésser molt superiors a l'adversari, ¿per què, en venir després a la confrontació, utilitzen de seguida una arma inevitable i tremenda, que amb la seva sola vista atemoreix el més destre i expert campió?
Però, si he de dir la veritat, jo crec que són ells els primers atemorits i que, sentint-se incapaços de resistir els assalts de l'adversari, intenten la manera de no deixar-lo apropar-se. Però, ja que —com he dit suara— aquell que posseeix la veritat té un gran avantatge sobre l'adversari i ja que és impossible que dues veritats es contradiguin, no hem de témer els assalts que qualsevol ens faci, sempre que se'ns doni ocasió de parlar i de ser escoltats per persones competents i no alterades superbament per les pròpies passions i interessos.
Per confirmar el que he dit, consideraré ara els versicles de Josuè, mitjançant els quals Vós vàreu fer a les alteses Sereníssimes tres afirmacions. I n'agafo la tercera, que vàreu argüir com a meva, tal com veritablement és, però hi afegeixo d'altres consideracions, que no crec pas haver-vos dit abans.
Així doncs, admès i concedit de moment a l'adversari que les paraules del text sagrat s'han de prendre en sentit literal, és a dir que Déu pels precs de Josuè va fer deturar-se el Sol, va prolongar el dia i que aquest fet obtingué la victòria; però, tot demanant que se'ns atorguin les mateixes oportunitats, de manera que l'adversari no pugui vantar-se de lligar-me, a mi, i en canvi de deixar-se ell lliure per poder alterar o canviar el significat de les paraules, afirmo que aquests versicles ens mostren manifestament la falsedat i impossibilitat del sistema del món aristotèlic i ptolemaic, i ben al contrari s'adiuen perfectament amb el copernicà.
I, d'entrada, pregunto a l'adversari si sap amb quins moviments es mou el Sol. Si ho sap, haurà de respondre'm que té dos moviments, és a dir, el moviment anual de ponent vers llevant, i el moviment diürn, a l'inrevés, de llevant a ponent.
En conseqüència, després li pregunto si aquests dos moviments, tan diversos i quasi contraris entre ells, pertanyen al Sol i li són igualment propis? Li serà forçós de respondre'm que no, que un de sol li és propi i particular, és a dir, el moviment anual, i l'altre no és pas seu sinó de cel altíssim, és a dir, del primer mòbil, el qual s'emporta amb ell el Sol i les altres planetes i també l'esfera estelada, tot obligant-los a fer una volta a l'entorn de la Terra en 24 hores, amb un moviment, com he dit, quasi contrari al seu natural i propi.
Arribo ara a la tercera pregunta i li demano amb quin d'aquests dos moviments el Sol produeix el dia i la nit, és a dir si ho fa amb el propi moviment o bé amb el del primer mòbil? Haurà de respondre que el dia i la nit són efectes del moviment del primer mòbil, i que del moviment del propi Sol depenen no el dia i la nit, sinó les diverses estacions i l'any mateix. Ara bé, si el dia depèn no del moviment del Sol, sinó del moviment del primer mòbil, qui no veu que per prolongar el dia cal aturar el primer mòbil i no el Sol? Així doncs, qualsevol persona que conegui aquests principis elementals d'astronomia sap que si Déu hagués deturat el moviment del Sol, en comptes de prolongar el dia l'hauria escurçat i fet més breu, perquè, en ser el moviment del Sol contrari a la rotació diürna, com més es mogués el Sol vers orient, més es retardaria el seu curs cap a occident; i disminuint o anul·lant el moviment del Sol, en ben poc temps arribaria a l'ocàs. Aquest fenomen es veu clarament en la Lluna, la qual fa la seva rotació diürna en relació al Sol més lenta com més superi la velocitat solar. Sent, doncs, absolutament impossible en el sistema de Ptolemeu i d'Aristòtil aturar el moviment del Sol i allargar el dia, tal com afirma la Sagrada Escriptura que es va esdevenir, així doncs, o bé cal dir que els moviments no estan ordenats tal com vol Ptolemeu, o bé cal alterar el sentit de les paraules i dir que, quan l'Escriptura diu que Déu va aturar el Sol, volia dir que va deturar el primer mòbil, però que per adaptar-se a la capacitat d'aquella gent que amb prou feines podien comprendre el sorgir i el pondre's del Sol, va dir el contrari del que hauria dit si s'hagués adreçat a homes intel·ligents.
Afegeixi-s'hi que no és creïble que Déu aturés solament el Sol, tot deixant córrer les altres esferes, perquè sense cap necessitat hauria alterat i canviat tot l'ordre, els aspectes i les disposicions de les altres estrelles en relació al Sol i pertorbat en gran manera tot el curs de la natura; en canvi, és ben creïble que Déu va parar tot el sistema de les esferes celestes, les quals després del temps d'aturada, van retornar ordenadament a les seves activitats sense cap confusió ni alteració.
Però, perquè estem ja convençuts que no s'ha d'alterar el sentit de les paraules del text, ens caldrà recórrer a un altre sistema del món i veure si el sentit literal de les paraules concorda sense entrebancs, tal com veritablement ens adonarem que s'esdevé.
Havent, doncs, descobert i demostrat raonadament que el globus del Sol gira sobre ell mateix, tot fent una rotació sencera aproximadament en un mes solar, en el mateix sentit en què es fan la resta de rotacions celestes, i sent, a més molt probable i racional que el Sol, en tant que instrument i ministre màxim de la natura, quasi cor del món, doni no solament llum, tal com fa de forma manifesta, sinó també moviment a tots els planetes que giren entorn seu. Si, segons la hipòtesi de Copèrnic, atribuïm a la Terra principalment la rotació diürna, qui no veu que per deturar tot el sistema, i així allargar sense alterar gens la resta de recíproques relacions dels planetes, l'espai i el temps de la il·luminació diürna, n'hi hagué prou d'aturar el Sol, tal com diuen expressament les paraules del text sagrat? Heus ací, doncs, la manera amb què, sense introduir cap confusió entre les diferents parts del món i sense alteració de les paraules de l'Escriptura, es pot, pel fet d'aturar el Sol, allargar el dia a la Terra.
He escrit molt més del que les meves indisposicions em consenten; acabo, però, declarant-me el seu servidor; li beso les mans, tot desitjant-li que Nostre Senyor li concedeixi bones festes i tota la felicitat.
Florència, el 21 de desembre del 1613
Galileu Galilei (1564 - 1642). Le Opere di Galileo Galilei, Edizione Nazionale, a cura di A. Favaro, Florència, Barbèra, 1890-1909, 20 vols. Reedició amb algunes adicions: 1929-1939 i 1965.
Labels: Galilei
posted by Pere de la Fuente i Collell at 12:06 PM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home